Antonio Torralba: “Una millor intel·ligència artificial ens farà més intel·ligents”

7 min
“Una millor intel·ligència artificial ens farà més intel·ligents”

La primera vegada que Antonio Torralba (Madrid, 1971) va veure un anunci d’un ordinador a la televisió va quedar captivat. Poc després, els seus pares li compraven un Commodore 64. Des d’aquell moment va segellar una unió amb les màquines de la qual ha fet una brillant trajectòria de recerca. S’ha especialitzat en els sistemes d’intel·ligència artificial de visió per ordinador i des del 2020 dirigeix la nova unitat d’intel·ligència artificial i presa de decisions del departament d’Enginyeria Elèctrica i Informàtica del prestigiós Massachussets Institute of Technology (MIT). Aquesta setmana ha estat investit doctor honoris causa a la Universitat Politècnica de Catalunya, on va cursar els estudis d’enginyeria de telecomunicacions al principi dels anys 90. Quan no és davant un ordinador o discutint amb els seus col·legues sobre ordinadors, mira d’aprendre a tocar la guitarra. “De moment no tinc gaire èxit”, diu. Potser n’hauria d’aprendre d’un ordinador? “Hi ha alguns programes que ho fan, però com que no poden sentir bé com toques, no et poden ajudar gaire”, explica. Com el de la música, encara hi ha molts àmbits en què la comunicació entre persones és més important que el que pot aportar avui un ordinador. Però com canviarà això els anys vinents?

La intel·ligència artificial és una tecnologia omnipresent a la nostra vida. N’hi ha a les plataformes de continguts o a les webs de comerç online. A més, les màquines ja ens han guanyat als escacs, al go i als videojocs. Quin és el pas següent?

— Guanyar una partida d’escacs ha tingut molt d’impacte perquè és una fita fàcil d’entendre. Recentment també s’ha parlat molt de la resolució de la forma de les proteïnes [aconseguida per DeepMind, una empresa adquirida per Google]. Però, en el fons, tot això són tasques molt específiques. IBM va obtenir uns bons resultats en el joc Jeopardy, que és de preguntes i respostes i, per tant, una mica més obert. És la direcció cap on anem. Cada vegada s’estan desenvolupant sistemes més generalistes, que abasten més, però caldrà veure com es traduiran en aplicacions que captin l’atenció del públic.

¿Pot arribar el dia en què comencin a circular cotxes autònoms, per exemple?

— Segur que sí. Ja existeixen vehicles que poden navegar per una ciutat, però si s’està trigant tant és per una qüestió de seguretat. Els grans problemes emergeixen quan es donen situacions molt inesperades que requereixen l’ús del sentit comú i prendre decisions en situacions a les quals no t’has enfrontat abans. Això, l’ésser humà ho fa molt bé, però les màquines encara hi tenen dificultats.

Els vehicles autònoms acabaran arribant. Les indústries ja estan molt automatitzades, ¿però quan veurem robots a les llars?

— És difícil de predir, però realment avui no hi ha gaires robots a les cases. Als robots de cuina se’ls diu robots, però no responen a la imatge que tenim d’un robot. L’aspiradora és el que més s’hi assembla, però només fa una cosa molt concreta i en circumstàncies especials. No puja escales, per exemple. Abans que els robots arribarà la interconnexió de dispositius: termòstats, alarmes i electrodomèstics. Ara bé, potser no té sentit connectar-ho tot. De què pot servir una torradora connectada? La presència de robots humanoides a casa portarà temps perquè, com els vehicles autònoms, tenen uns requeriments de seguretat molt difícils d’assolir.

En aquest sentit, impressionen molt els vídeos de robots d’empreses com Boston Dynamics, en què es veu com obren portes o trien la brossa d’un plat i la llencen a les escombraries.

— Sí, però fins i tot ignorant el preu que tenen, si els treus de les tasques específiques que estan fent en aquell moment i els demanes, per exemple, que et cuinin alguna cosa, no crec que quedi gaire bona.

En què investiga actualment?

— Sempre he estudiat la visió per ordinador, però en els últims cinc anys m’he centrat més en la percepció en general. Això vol dir utilitzar no només la visió, sinó també els altres sentits. Ara ens centrem en desenvolupar sensors tàctils, perquè és un sentit que està força poc desenvolupat des del punt de vista tecnològic. Així com la visió i l’oïda artificials estan molt desenvolupades (les càmeres hi veuen millor que l’ull humà i hi ha molt bons micròfons), el tacte no. No hi ha robots que tinguin una pell que els recobreixi i que tingui, com la nostra, sentit del tacte per tota la superfície. I, en el fons, el tacte és molt important. La visió ocupa el 30% del còrtex cerebral, però el tacte n’ocupa el 10%.

Què pot aportar aquesta ampliació dels sentits?

— Els sistemes artificials que funcionen millor són els que s’entrenen de manera supervisada. Això vol dir que hi ha algú que els ensenya constantment el que s’espera que facin, fins que ho aprenen. Per altra banda, l’aprenentatge no supervisat és una àrea de recerca molt important. Es tracta d’aprendre com ho faria un nadó: la major part del temps aprèn per si sol. Amb sensors de diversos sentits, això és més fàcil, perquè les màquines tenen més percepció de l’entorn.

Molts algoritmes d’intel·ligència artificial tenen biaixos. N’hi havia un que classificava les fotografies de persones de color a la categoria de goril·les i, fa un any, als Països Baixos va dimitir el govern en bloc perquè el programa que analitzava les peticions d’ajuts socials discriminava automàticament els immigrants.

— És una àrea molt important de recerca en aquest moment. Hi ha eines per mitigar aquests biaixos, però no per eliminar-los del tot. Perquè un algoritme sigui equitatiu, primer s’ha de decidir respecte a què, i això és una qüestió social. Després s’ha de veure la manera d’incorporar aquest criteri a un sistema d’aprenentatge automàtic. Per altra banda, com que aquests sistemes reprodueixen els nostres biaixos, s’han convertit en un mirall i no ens agrada reflectir-nos-hi, però que ens ofereix una avaluació numèrica del biaix, de manera que podem intervenir en aquesta maquinària i millorar-la.

Un altre tema que preocupa molt és el del control de la població mitjançant l’ús de dades o, com s’ha fet en alguns llocs de la Xina amb certes minories ètniques, amb les càmeres de reconeixement facial.

— És un problema molt important respecte del qual la societat, conjuntament amb les forces polítiques, els centres de recerca i la indústria, cal establir un diàleg. La política ha de servir per regular-ho. Ja hi ha llocs on està prohibit utilitzar el reconeixement facial en aplicacions governamentals. La regulació hauria d’avançar a la mateixa velocitat que la tecnologia. Si no, anirem sempre per darrere dels problemes. Ara bé, si es regula massa també hi ha el risc de frenar la innovació, de manera que es pot deixar de competir amb altres països.

Molts intel·lectuals, com va fer Stephen Hawking, s’han mostrat preocupats pel perill de la intel·ligència artificial.

— Crec que la societat té mecanismes d’autocorrecció. La tecnologia no apareix de cop i volta, sinó que evoluciona a una certa velocitat. Tot i que sembla ràpida, no ho és tant. I la societat s’hi va adaptant i es van creant mecanismes de correcció. Tot i que en alguns moments poden haver-hi efectes secundaris, crec que la intel·ligència artificial ens ofereix moltes possibilitats de futur. Soc optimista. No la veig com el mal que es descriu en moltes pel·lícules. Però esclar, si no les pel·lícules serien molt avorrides.

Per tant, no està preocupat per la idea de la singularitat segons la qual la intel·ligència de les màquines superarà la humana i ens posarà en perill.

— Això queda molt lluny. A més, quan la intel·ligència artificial arribi a aquest nivell, nosaltres també haurem millorat. En el fons, les eines sempre ens han permès millorar. El cotxe reemplaça el cavall, però realment també substitueix el nostre mecanisme de mobilitat. De cop i volta, caminar ja no és caminar. Hem creat una màquina millor que nosaltres, en el sentit que va més de pressa, i això ens ha permès desplaçar-nos a més velocitat. Si tenim intel·ligència artificial més intel·ligent, també ens farà més intel·ligents a nosaltres. No només serà intel·ligent amb el seu propi propòsit, sinó que també ho serà per a nosaltres.

Però el nostre cervell és limitat.

— Sí, però en el fons el nostre cervell ja està superat per altres entitats. El cervell de qualsevol persona està superat, per exemple, pel d’una persona que en sàpiga més. Que sigui natural o artificial no treu el fet que hi ha persones que saben més coses que tu. Però això no t’inhabilita, al contrari. Jo no sé practicar la cirurgia, però puc anar a un cirurgià perquè m’operi, i això em permet fer coses que no podria fer. O sigui que, en el fons, la intel·ligència que ens supera ja existeix. Passa que ara és d’altres persones.

Actualment, moltes decisions es prenen amb algoritmes d’intel·ligència artificial. Però com sabem que són millors? Hi ha vegades que poden ser molt poc intuïtives, com passa amb alguns moviments d’escacs dels ordinadors. I, a més, en molts casos, els processos d’aprenentatge automàtic són caixes negres que no se sap com funcionen.

— En aplicacions d’alt risc o de molt impacte social s’hauria de ser més conservador. Si la màquina recomana alguna cosa que no es veu clara, potser s’ha d’agafar el control.

Passa que hi ha una tendència creixent que les màquines prenguin més decisions, cosa que fa, d’alguna manera, que es guanyi confiança, i pot arribar un moment que s’assumeixi que en aquestes situacions de més risc decideixin les màquines.

— Aquí és on hi ha d’haver una regulació per decidir si es fa servir un sistema en funció del risc. S’hauria de fer una anàlisi semblant a la que es fa quan es posa un medicament al mercat, que és una cosa arriscada perquè implica que la gent prengui un producte químic. Hi ha un munt de proves i avaluacions per tenir una mesura de com funciona i, de mica en mica, es va augmentant la gent a qui s’administra. Es pot pensar en tècniques similars per desplegar eines d’intel·ligència artificial en àrees de risc, en les quals s’anirien avaluant a poc a poc amb grups de gent cada vegada més grans per decidir si s’exposen públicament.

stats